Esta é a recensión de De pergamiños, follas voandeiras e libros ao .gal, no Blog de l’Escola de Llibreria, publicada o 29 de decembro de 2016. Inmensamente agradecida ao seu autor, o profesor Pere Comellas, da Universidade de Barcelona.
El
títol del nou llibre de Mercedes Queixas —que és una especialista i una divulgadora— no és gaire aclaridor: l’al·lusió a pergamins, fulls i llibres indueix a pensar en una història del llibre. El subtítol, en canvi, sí que descriu exactament què tenim entre mans: una breu història de la literatura gallega, des de l’extraordinària poesia medieval fins a l’extensa producció de finals del segle xx, que no dóna gens de rellevància al suport físic, però en dóna molta a la qüestió lingüística. És un llibre, doncs, que hauria d’interessar força en l’àmbit català. No només perquè la literatura gallega —com, de fet, la immensa majoria de literatures— és una completa desconeguda per a la majoria, sinó perquè la situació lingüisticoliterària gallega ens és en certs aspectes molt pròxima i la podem entendre molt bé.
El plantejament general del llibre és molt clàssic (o potser seria més precís dir que és molt romàntic). Es tracta de presentar cronològicament una successió de les principals manifestacions literàries en gallec al llarg dels segles amb l’explícita intenció de donar legitimitat i prestigi a un poble, un país i una llengua. Poble, llengua i literatura són tres pols que —segons la tradicional historiografia literària— es retroalimenten. I en el cas gallec, des d’una posició resistencialista davant dels continuats intents (més o menys violents segons les èpoques) d’assimilació lingüística i cultural per part del projecte nacional espanyol: «a literatura, […] como o pobo que a nutriu e osixenou, nunca estivo disposta a claudicar e aceptar a derrota ordenada por quen se interpuxo no camiño» (p. 13).
Justament aquesta circumstància d’una realitat nacional oprimida explica i justifica en bona mesura un plantejament que potser no seria gaire comprensible fet des d’un imaginari nacional consolidat (vull dir que si aquest mateix to nacionalista del llibre el veiéssim en una història de la literatura en castellà o en francès, per exemple, el trobaríem força inadequat). Per exemple, la frase final de la introducció, «para todas as persoas que, desde o galego como opción lingüística, construíron esta patria das letras en que recoñecérmonos e da que tanto nos compracemos, presentes e ausentes, a nosa máis sincera admiración e homenaxe» (p. 15), ens semblaria una exaltació patriòtica ben innecessària si no parlés d’una llengua tantes vegades i encara avui amenaçada.
Aquest biaix, però, té també un aspecte ben interessant: emmarca el fet literari dins la construcció d’una cultura sobre la base d’una llengua. D’aquesta manera, les qüestions sociolingüístiques i fins i tot sociopolítiques hi són tant o més presents que les purament literàries, i sovint els breus comentaris sobre un determinat autor ho posen en evidència: «A totalidade do seu proxecto [de Lamas Carvajal] cómpre entendérmolo como unha obra ao servizo do seu país, utilitaria e proclamadora do seu direito á existencia» (p. 117). I així tenim un llibre que, de manera molt succinta però molt entenedora, ens informa sobre la producció literària (entesa en un sentit molt ampli que inclou historiadors, assagistes i altres gèneres fronterers) i també sobre la història lingüística, social i política de Galícia.
La literatura gallega té molts punts en paral·lel amb la catalana, com també, evidentment, grans diferències. Totes dues tenen una literatura medieval fastuosa, però si en català de seguida destaquem la prosa de Llull, en gallec el que més destaca és un patrimoni líric esplèndid. Les cantigues d’amigo i les d’amor, al costat de les satíriques, posen les lletres gallegues a l’altura de les occitanes, fins i tot en el sentit que cultures veïnes com la castellana n’adopten no només el model sinó la llengua. El cas més famós: les Cantigues de Santa María del rei castellà Alfons X, redactades en gallec.
Totes dues literatures tenen també un llarg període de crisi. Els «segles foscos» en diuen els gallecs, que arriben fins a l’eclosió d’una renaixença (el Rexurdimento), la segona meitat del segle xix, amb la gran figura central de Rosalía de Castro. I també totes dues, és clar, viuran la llarga repressió franquista i una represa espectacular a partir dels anys vuitanta del segle passat.
Val la pena llegir i recomanar aquest llibre, que hauria de contribuir a omplir un buit com ho és el nostre gran desconeixement de Galícia i la seva cultura. I també val la pena fer el petit esforç de llegir-lo en gallec. Al capdavall, per a algú que parli català i castellà o una altra llengua romànica, es tracta d’un esforç molt modest en comparació amb la satisfacció de poder llegir en una nova llengua.
Pere Comellas
Professor d’Estudis Portuguesos de la UB
Mercedes Queixas 